Albert Roca: ““Les Illes Fiji són de postal, però no ho canvio per una tarda a Cala Montgó”

L’Albert Roca ve de participar a l’Ecochallenge de les Illes Fiji, una competició de resistència i supervivència que aviat es convertirà en una sèrie de 10 capítols. Es podrà veure per la plataforma digital d’entreteniment d’Amazon Prime Video.

El 2013 l’ultra fondista gironí ja es va proclamar campió del món de la modalitat d’Aventura a Costa Rica

Albert, després d’uns anys de sequera, s’estan tornant a popularitzar les Ecochallenge?
Sembla que sí, i pel nostre esport és genial. De fet les Ecochallenge tenen el seu origen en els raids d’aventura, no és que s’hagin inventat res nou, però vam passar uns anys molt dolents sobretot a partir de la prohibició de la propaganda de productes del tabac, que era una indústria que hi posava molts diners.

Els nous formats televisius són una bona oportunitat?
Sens dubte. I aquesta vegada a les illes Fiji, al sud-est d’Àsia, vam gaudir d’un desplegament tècnic espectacular: 900 persones en els equips de càmeres, sis helicòpters, drons… tot plegat d’una envergadura excepcional.

En què consistien les proves?
Això funciona per equips de quatre competidors, i la cursa era un recorregut de més de 250 quilòmetres que incloïa diferents formes de transport no motoritzat, així com constants reptes amb canoa, ciclisme, escalada, ràfting, surf, barranquisme…

I sense GPS?
Exacte, només amb un mapa i una brúixola.

I el descans, com es gestiona?
Cada equip té les seves estratègies. Però el descans és molt important, sens dubte. A vegades val la pena aturar-se quatre hores per després poder recuperar molt més temps que això a d’altres equips que comencen a pagar l’esgotament.

Quan vau trigar a completar el recorregut?
Nosaltres, que vam ser dels primers, set dies. Però donen fins a 12 dies per acabar-lo. Normalment es fan talls horaris perquè poques organitzacions es poden permetre tenir una cursa oberta tants dies, per qüestions de seguretat. Encara ens vam haver d’esperar 5 dies fins a l’entrega final de premis.

Com et prepares per aquests reptes tan exigents, a nivell físic i mental?
Entreno un parell d’hores diàries i, de tant en tant, afegeixo un entrenament específic, ja sigui de trekking llarg, remades més prolongades, curses d’orientació… Anem combinant les disciplines esportives amb cicles d’intensitat, sèries, treball de gimnàs, etc.

Quantes hores vindrien a ser?
Unes 15 setmanals, tampoc és tant! Però sí que un o dos mesos abans dels raids intensifico la preparació.

Quin és el teu entorn natural d’entrenament?
Al voltant de Banyoles. Remo a l’estany, vaig a la Costa Brava a fer remades llargues, corro per aquí o a la zona de Vallter… Faig molt la zona de l’Alta Garrotxa també, amb sortides llargues de tres o quatre hores per la Mare de Déu del Mont, Sadernes, etc. Com que tenim nens petits i la meva dona també és molt canyera, ens posem una motxilla cadascun amb els nens i au, a córrer!

Entrenament familiar!
Totalment. A més, ja ens va bé perquè als raids solem portar bastant pes a la motxilla, perquè al tractar-se de curses d’autosuficiència has de portar menjar, material, la tenda, roba d’abric… Un mínim de 10 o 12 quilos a l’esquena els portem sempre.

És un privilegi poder entrenar en aquests entorns naturals?
Sens dubte, i a vegades no ens n’adonem prou perquè el Pirineu de Girona i la Costa Brava són com el pati de casa. Ara que vinc de les Fiji, per exemple, és tot molt bonic i de postal, però no ho canvio per una tarda a la platja Castell, a cala Montgó o al Cap de Creus.

I la muntanya que tenim també és molt accessible, això és un gran avantatge per nosaltres.

A tu que t’agrada fer corriols, encara queda territori per descobrir?
I tant! Al voltant de casa hi tinc 80 quilòmetres de corriols pels quals només hi passem jo i 10 més. També practico molt BTT, i la xarxa ciclable que tenim per aquí és brutal. Però ja m’agrada que quedin llocs encara una mica verges, si s’explotés massa també es perdria la seva essència.

Quins objectius esportius tens a curt termini?
Amb l’Ecochallenge de Fiji ens hem animat, i sembla que l’any que ve se’n vol fer una altra a l’Argentina. A l’equip d’aquest any érem en Fran López Costoya, el finlandès Jukka Pinola i l’Emma Roca. Ens hem entès molt bé, hi hagut bona sintonia i tenim ganes de fer més coses junts. Ens hem proposat mantenir l’equip viu mentre plantegem nous reptes.

Albert Roca