Aquest cap de setmana en Marc Pinsach (Cassà de la Selva, 28 anys) serà a Andorra per participar en una nova prova del Campionat Mundial d’Esquí de Muntanya, quan fa pocs dies es va proclamar subcampió d’Espanya de Vertical i Sprint, només per darrere del també gironí Oriol Cardona.

Quina neu us trobareu el cap de setmana?
Ara mateix hi ha unes condicions molt primaverals, tot i trobar-nos en ple mes de gener. Estem tenint un any poc normal, amb molts hiverns diferents dins del mateix hivern.

Et condiciona això a l’hora de preparar les curses?
Ja procurem entrenar amb tots els tipus de condicions que et pots trobar després, però és veritat que no ho pots entrenar tot i sempre estem condicionats per allà on t’has format. Per mi, com més s’assembli al nostre Pirineu, molt millor.

Així, quan hi ha curses amb molta neu pols…
No és el nostre fort, ho tindrem complicat perquè mai podrem rendir com un esquiador dels Alps, perquè ells s’ho troben cada dia. El corredor del Pirineu oriental es mou millor en terreny gelat, amb recorreguts tècnics i de neu dura, perquè és el que tenim i hem desenvolupat una tècnica específica.

Presumeixes de Pirineu amb els teus rivals nòrdics?
Home, amb els atletes alpins és difícil presumir perquè no pots competir ni amb quantitat i condicions de neu ni amb les pròpies muntanyes. Però dit això, s’ha d’entendre que tanta neu vol dir molts dies de mal temps i poc sol, per això quan venen a casa nostra agraeixen el clima que tenim.

Potser nosaltres no ho valorem prou?
Perquè hi estem habituats, però quan venen els nòrdics i veuen el sol es queden allà com sargantanes! I ho entenc, a vegades fem estades de tres setmanes als Alps per entrenar i t’adones de la importància del bon temps. A més, aquí tenim una varietat d’opcions que a d’altres llocs no tenen.

“És un privilegi tenir la muntanya i ben a prop seu trobar-hi indrets com Girona, Barcelona, la Costa Brava…“

Aquí sí que podem treure pit!
I tant, és un privilegi tenir la muntanya i ben a prop seu trobar-hi indrets com Girona, Barcelona, la Costa Brava… En una vall com la Cerdanya, per exemple, pots estar esquiant tot el matí i a la tarda sortir a córrer o anar amb bicicleta, això no té preu.

A nivell mental, això també es deu agrair.
Molt, t’ho asseguro. Va molt bé per desconnectar, perquè quan només veus neu i més neu durant molts dies també carrega. Fixa’t que de la gent que puja al Pirineu el cap de setmana no tothom ve a esquiar, molta gent ve a descansar i a gaudir del clima i el paisatge.

Fa pocs dies has aconseguit el subcampionat d’Espanya de Vertical i Sprint. Com valores aquest segon lloc?
Bé, quan has estat campió no pots fer més que mantenir-te o perdre, i mentalment no és el  mateix repetir que fer una cosa per primera vegada. Pot semblar una derrota, però quan portes molts anys competint l’objectiu també és mantenir-se i ser competitiu.

En aquest sentit, deus estar satisfet doncs.
Sí, perquè és d’aquells casos en què els tòpics són reals i és veritat que mantenir-te a dalt és més difícil que arribar-hi. L’Oriol Cardona em va guanyar només per 5 segons, i ser allà lluitant per mi és el més important.

“És ben veritat que mantenir-se a dalt
és més difícil que arribar-hi”

Apreten fort les noves generacions?
Molt, ni t’ho imagines! Gent com l’Oriol o Antonio Alcalde són esportistes molt i molt forts, i valoro molt estar allà aguantant el seu embat.

Aquest estiu has establert un nou rècord d’ascensió a l’Aneto. Es prepara diferent un repte així que una cursa amb tanta competència?
La preparació és semblant, perquè l’esforç agònic és el mateix però sí que és veritat que la il·lusió pel repte és diferent. No hi ha la pressió d’una cursa i en aquest cas he gaudit molt del recorregut, és el cim més alt dels Pirineus i és un lloc que m’encanta.

El rècord anterior no estava en mans de qualsevol.
En absolut, feia 20 anys que el tenia en Quico Soler, un dels atletes més forts de la seva generació, i de fet encara manté el rècord de pujar i baixar, jo només vaig poder superar el de la pujada des de Benasque fins al cim, amb 2 hores i 20 minuts. En la baixada em vaig quedar a tres minuts del rècord de Soler.

Què et va motivar d’aquest repte?
A vegades les coses simples són les més atractives, i pujar des de l’últim poble habitat fins al cim em feia molta il·lusió. És un recorregut molt freqüentat, que la gent sol fer amb dos dies i poder-lo fer amb menys de 4 hores té un punt de repte que m’atreia molt.

A banda de seguir les curses del circuit de la Copa del Món, tens alguna altra heroïcitat que et rondi pel cap?
Ara mateix no. S’han de donar una combinació de factors, de motivació i de condicions físiques. Tot vol molt sacrifici i esforç i si l’objectiu no és seriós i amb una lògica és impossible trobar-hi l’al·licient necessari per a fer-hi front. El temps dirà…

Francesc Solà
Fotos: Luis Ordóñez, Carlos Llerandi i Alexis Berg